Enyoro la tristesa
Enyoro la tristesa,
d’endinsar-se al buit.
Enyoro la tristesa,
d’atardar-se sens fi, .
Enyoro la tristesa,
d’anar privat de camí .
Enyoro la tristesa,
la joia no em fa feliç..
Ángel caído
Me mudé siempre de piel,
pero nunca de cicatrices.
Empujar hasta caer,
caer hasta agarrarse.
en todos los destierros.
Empujar hasta caer,
caer hasta agarrarse.
De nuevo soy ángel caído,
a la izquierda del padre.
Empujado hasta caer,
caído hasta agarrarme.
Es mi modo de transitar,
en el espacio-tiempo.
Sumar hasta perder,
empujar la vida
hasta caer.
pasando
Pasan las cosas,
pasan...
Y pasando se me quedan,
atrapadas en el pecho.
Pasan las cosas,
pasan...
Entre suspiros de alegría
y estornudos de tristeza.
Plou
I arriba la pluja,
i amb ella el vent, que tot ho escampa.
Mancat de sol,
busco una lluentor, que ilimini la vida.
Trec els tresors,
de l'últim calaix, de l'últim racó.
No són masses,
ni massa pocs, per no sentir escalfor.
on són els poetes?
On són els poetes?
fills de la mar.
On són els poetes?
fills de la farga.
L'últim dels poetes,
fills de la pària.
Pujà per sempre,
l'atalaia més alta
On són els poetes?
fills de la mar.
On són els poetes?
fills de la farga.
Mirant a tot lloc,
veig només recança.
Boniques catifes,
de fills de la casta.
On són els poetes?
fills de la mar.
On són els poetes?
fills de la farga.
La paraula precisa,
la veu acurada.
Mai serà martell,
si no és esmolada.
On són els poetes?
fills de la mar.
On són els poetes?
fills de la farga.
© Néstor Cabañas fecit.
quan es faci el silenci
Quan es faci el silenci, la nit i la nuessa,
veura's com tan sols tenim temps per apendre.
Aprendrem a acaronar sense mans la utopia,
buidant les alforjes de les coses pesades.
Aixecarem el vol sense destinació ni mapa,
el vent ens pujarà fins als estels sense alba.
© Néstor Cabañas fecit.
El món és petit
El món és petit,
el desig gran.
L'amor i el dolor,
sempre juguen plegats.
El món és petit,
l'ambició gran.
El pobre i el ric,
no es poden amagar.
El món és petit,
la solitud gran.
Estem ben a prop,
sense poder-nos tocar.
El món és petit,
la mentida gran.
Compte, no caigui,
pels quatre costats!
© Néstor Cabañas fecit.
Tot esperant a Selene
Ja no dormo a les nits,
tot esperant a Selene.
Ja no surto d'aquest cau,
tot esperant a Selene.
Ja no miro enlloc més,
tot esperant a Selene.
Ja no espero res de nou,
tot esperant a Selene.
© Néstor Cabañas fecit.
9
Un nou vaig néixer, un nou vaig morir,
tot ho vaig guanyar, tot ho vaig perdre.
Sóc una petjada enmig de la sorra
empesa pel vent a un destí incert.
Potser cap a l'aigua bruta,
per néixer de nou com les salamandres.
potser cap al fons del mar,
per morir de nou empès per les sirenes.
© Néstor Cabañas fecit.
el mundo del revés
Miénteme,
miénteme otra vez,
miénteme siempre.
El mundo del revés,
la alegría-triste,
el amor-indiferente.
La mentira,
será nuestro refugio,
para amarnos.
El tiempo,
será nuestro mapa,
para encontrarlo.
Sin techo (y sin suelo)
Hace tiempo que sólo fumo colillas,
arrojando en cada exhalación,
la vida que me queda.
Hace tiempo que sólo bebo en botella
rociando sin mesura,
mi corazón seco.
Hace tiempo que sólo como las sobras,
tragando espinas,
que arañan mi pecho.
Hace tiempo que sólo camino solo,
transitando en la incerteza,
hacía un final seguro.
TOC
toc, toc... s'acosta algú,
toc,toc... repicant al terra,
toc, toc... arriba el llampec,
toc,toc... prefereixo el tro.
© Néstor Cabañas fecit.
Estoy ahí
No recorreré ni un metro,
nuestra distancia.
No seré sombra de nadie,
sinó luz astral.
No esperaré otros tiempos,
a la eternidad.
No moriré mientras viva,
algo a recordar.
Aun así,
no te preocupes,
estoy ahí.
© Néstor Cabañas fecit.
Quimeras afélicas
Quisiera saber nadar para llegar a mar adentro,
quisiera saber volar para ver con lejanía,
quisiera saber reptar para cubrirme de lodo,
quisiera no saber nada para nuevamente aprender,
llegar a ser aquello que nunca fui ni seré.
© Néstor Cabañas fecit.
atención: poema en construcción
Esto es poesía bruta,
golpea-conciencias,
araña-pechos,
muerde-corazones.
Esto es poesía salvaje,
que destruye, para construir
que se afea, para embellecer.
Esto es poesía guarra,
que ensucia la vida,
que desnuda el instinto.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
